En el marc dels actes de la Capital de la Cultura Catalana 2017 el Museu de Reus i el Centre de Lectura de Reus organitzen les exposicions “Un segle i mig de cultura a Reus i a Catalunya. La cultura que ha generat el Centre de Lectura”. Les exposicions s'inauguraran aquest dijous 27 d’abril a les 19:00 h al Museu i a les 20:00 h al Centre de Lectura. Es podran visitar fins a l'1 de juliol simultàniament al Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca (raval de Santa Anna, 59) i a la sala Fortuny del Centre de Lectura (carrer Major, 15) on s’exhibirà la mostra “Un segle d’art al Centre de Lectura, del modernisme a l’art contemporani”. Col·labora amb l’activitat la Fundació Privada Mútua Catalana.

Les exposicions, d’entrada gratuïta, esdevenen un dels muntatges més importants que s'han realitzat sobre la història i el llegat cultural que ha aportat a la ciutat aquesta entitat fundada el 1859. Entre les peces més significatives que s'exposaran hi ha un dels quadres de Joaquim Mir que són part del ric fons patrimonial del Centre de Lectura. També es realitzarà un intercanvi de peces entre les dues institucions de manera que, per exemple, la peça de Pau Gargallo que presideix l'entrada de la Biblioteca del Centre de Lectura es podrà veure al Museu, mentre el “Cap de Càntir” de Joan Rebull (del fons del Museu) s'exhibirà als espais del Centre de Lectura. Al mateix temps, al Museu es podrà veure l'esbós per a “La Vicaria” de Marià Fortuny, pintura que es va exposar per primera vegada al Centre i quadres de Tapiró i Baldomer Galofre. Altres peces destacades que formaran part del muntatge pertanyen a autors com Subirats, Joan Brossa o Joan Miró i artistes d’art contemporani presents a la ciutat les darreres dècades.

Llibre catàleg, el 2 de juny
El dia 2 de juny es presentarà al Centre de Lectura el catàleg/llibre de l’exposició editat per les Edicions del Centre, coordinat per Joan Navais i en el qual hi han participat: Anton Pàmies, Magí Sunyer, Montserrat Corretger, Joaquim Mallafrè, Rosa Molas, Montserrat de Anciola, Ester Ferrando, Albert Macaya, Xavier Ferré, Natàlia Borbonès, Dolors Juanpere, Xavier Filella, Isabel Martínez, Jaume Massó, Joan Navais, Andreu Ferré, Frederic Samarra, Francesc Artero, Josep Fàbregas, Marc Ferran, Enric Aguadé, Joaquim Besora, Rafel Ferré, Xavier Amorós i Dolors Sugranyes. La publicació serà editada per Arola Editors, les Publicacions de la URV i el Centre de Lectura amb la col·laboració de la Fundació Mútua Catalana, l’Institut Ramon Muntaner i Reus 2017 Capital de la Cultura Catalana.

La regidora de Cultura Montserrat Caelles ha destacat la col·laboració entre el Museu municipal i el Centre de Lectura i ha reconegut la tasca que durant dècades ha realitzat aquest ateneu per preservar el patrimoni i difondre la cultura reusenca i catalana. El president del Centre de Lectura ha remarcat la importància d'algunes de les peces que es podran veure en aquesta exposició i ha subratllat la influència que ha tingut l'entitat a la cultura de Reus d'ençà de la seva creació. Els comissaris de la mostra, Marc Ferran i Jaume Massó (per part del Museu de Reus) i Joan Navais (per part del Centre de Lectura) han detallat els àmbits i les peces més rellevants que s'inclouen a l'exposició.

Un segle i mig de cultura en 4 grans àmbits
Aquesta és una exposició didàctica que resumeix el segle i mig de cultura que ha generat el Centre de Lectura d’ençà de la seva fundació l’any 1859. L’exposició està dividida en quatre grans àmbits cronològics per englobar la totalitat de la trajectòria vital i cultural de l’entitat:

• Els orígens i la lluita per la pervivència (1859-1897)
• Els anys d’esplendor (1897-1936)
• Temps de dificultrats (1936-1975)
• L’etapa contemporània (del 1975 fins a l’actualitat)

Àmbit 1. Els orígens i la lluita per la pervivència (1859-1897)
L’ateneu reusenc va néixer l’any 1859, fruit de les tertúlies informals d’un grup de menestrals d’idees avançades –encapçalats per Josep Güell i Mercader– que s’aplegaven en un cafè per a llegir en veu alta els periòdics i comentar l’actualitat política o social. Tot i que inicialment es preveia denominar-lo Centre Popular d’Instrucció –un nom amb clares connotacions obreristes–, per evitar la censura governativa es va optar per la fórmula innòcua de Centre de Lectura que –amb paraules de Pere Anguera– “no volia dir res i ho significava tot”. Tanmateix, la llibertat d’expressió i la tolerància cap a totes les idees van esdevenir ben aviat un pilar primordial i constant de la praxis de l’ateneu.

D’un bon principi i davant les inhibicions de l’Estat i del govern municipal, l’entitat –que volia democratitzar la cultura i el coneixement en tots els seus àmbits– va impulsar l’alfabetització i la instrucció de les classes populars i més desfavorides de la societat. Desenes de treballadors i menestrals van començar a omplir les precàries aules de les escoles de l’entitat. Ben bé es pot afirmar que el Centre, interclassista i popular, va esdevenir una estructura cultural i social fonamental per a la ciutat o, més ben dit, un instrument de fer ciutat i cultura.

Gràcies al voluntarisme i a la generositat de molts socis i amics de la cultura, també es va començar a bastir pas a pas la pedra angular de l’entitat: la biblioteca. I, no menys important, la col·lecció d’art i el fons museístic de l’ateneu. En aquests primers temps, l’altruisme fou el combustible que va moure el motor del Centre i féu possible la seva pervivència tot i les dificultats.

Amb voluntat d’incidir amb més força en la societat reusenca, el Centre de Lectura va publicar diferents periòdics de caire literari i artístic. Un altre dels grans projectes fou l’obertura –el juny de 1862– dels Jardins de l’Euterpe, decorats pel pintor Josep Tapiró, un espai obert a la ciutat i dedicat a la cultura i a la música. En l’àmbit cultural, la figura més destacada dins el Centre fou, sens dubte, Joaquim Maria Bartrina.

Tot i la neutralitat política de l’entitat, el 1866 l’activisme o –si més no– l’afinitat dels dirigents i bona part dels socis del Centre a favor de les idees demòcrates i republicanes va provocar la primera clausura forçada de l’ateneu, que es va mantenir fins a l’any 1868.

Àmbit 2. Els anys d’esplendor (1897-1936)
L’any 1897, després d’haver ocupat diferents espais de la ciutat –com ara cal Miró, a l’actual plaça de Prim–, el Centre de Lectura es va instal·lar, de lloguer, a l’antic palau dels marquesos de Tamarit. El canvi d’ubicació va coincidir amb l’època en què l’ateneu va adquirir cada cop més protagonisme cultural, cívic i social. El 1916 va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’entitat: el filantrop Evarist Fàbregas va comprar l’edifici, el va reformar i el va regalar a l’entitat perquè en fos l’estatge social. Un gest ben generós que va assegurar la pervivència i l’expansió del projecte cultural del Centre. El nou casal remodelat fou inaugurat l’octubre de 1921.

Paral·lelament, el 1904 es va inaugurar un petit i precari teatre d’estiu al jardí de l’entitat. Arran de l’èxit de la iniciativa, l’any següent el Centre en va bastir un altre molt més sòlid i adequat. Al cap d’uns anys, el 1918, el teatre fou millorat, embellit i refundat en el Teatre Bartrina, un dels puntals irrenunciables de l’activitat cultural de l’ateneu. Així mateix, gràcies al mecenatge d’Eduard Toda i de Miquel Ventura, la biblioteca va fer un gran salt endavant i es va convertir en la joia de la corona de l’entitat i, per extensió, del patrimoni cultural de la ciutat i del país.

En aquell període, el Centre de Lectura va esdevenir en una autèntica universitat popular de les comarques del Camp i en el principal referent cultural i ètic del sud de Catalunya. L’entitat es va transformar en un nucli receptor i generador de cultura de qualitat i prestigi. Així, les principals figures de la cultura i les lletres van desfilar per la tribuna del Centre i els artistes més reconeguts van exposar a les seves instal·lacions. Un dels moments de màxima projecció exterior es va obtenir amb la celebració del primer Congrés d’Ateneus de Catalunya, l’abril de 1911, en què Reus es va erigir en l’epicentre de l’associacionisme cultural del país. A poc a poc, l’entitat va adquirir la personalitat i l’estructura d’un ateneu del segle XX.

També cal destacar la tercera època de la Revista del Centre de Lectura (1920-1934) –la més brillant d’aquesta publicació– que va acollir les primeres signatures de la comarca i del país –amb treballs d’indiscutible vàlua intel·lectural– i que, per mitjà de l’intercanvi, el 1929 va arribar a la Universitat de la Sorbona de París i al cap d’uns anys, a la d’Uppsala, a Suècia. Als anys vint i trenta, el prestigi del Centre no va parar de créixer.

Àmbit 3. Temps de dificultats (1936-1975)
L’esplèndida progressió del Centre de Lectura es va veure estroncada per l’esclat de la Guerra Civil l’estiu de 1936. De fet, la destrucció i la devastació provocades per la guerra van tocar de ple l’ateneu el setembre de 1937, quan les bombes de l’aviació feixista van destruir bona part de la biblioteca de l’entitat (també van causar la mort de la jove bibliotecària Regina Figuerola). El bombardeig va despertar una campanya de solidaritat d’abast nacional cap al Centre de Lectura, que va implicar el bo i millor de la intel·lectualitat catalana.

La instauració de la dictadura franquista va provocar el segon gran parèntesi forçat –i el més dolorós– en la centenària trajectòria de l’entitat. El Centre, ocupat per la Central Nacional-Sindicalista, fou clausurat fins a l’any 1948 (fins i tot l’ajuntament franquista es va voler apoderar, sense èxit, de la titularitat de l’edifici) i el Teatre Bartrina no va reprendre l’activitat cultural, sota el control de l’Obra Sindical de Educación y Descanso falangista, fins el 1942.

El Centre de Lectura, en un estat físic força precari, fou reobert el 1948 sota la presidència d’Enric Aguadé i la vigilància política i moral de les autoritats. Malgrat el context d’ofec espanyolista i poc procliu a la cultura, a poc a poc va tornar a aflorar l’esmorteït sentiment de catalanitat i cívic de l’ateneu. A tall d’exemple, el 1949 es va crear els Amics de la Poesia i el 1950, en una data ben primerenca, es va redactar la primera acta en català –això sí, de forma esporàdica.

El personatge que il·lustrava la lenta recuperació cultural del Centre en aquells anys fou el doctor Bonaventura Vallespinosa, que es va convertir en l’impulsor i l’ànima de l’activitat cultural de l’ateneu reusenc.

Tot i la censura governativa i les dificultats econòmiques, a mitjan anys seixanta el Centre de Lectura va iniciar un lent però imparable procés, més o menys encobert, cap a la catalanització i la democratització de l’entitat i la normalització de l’activitat cultural. Algunes de les principals fites d’aquella etapa foren la inauguració, el 1963, del refugi de muntanya Musté-Recasens a Mont-ral –a les muntanyes de Prades–; l’homenatge a Pompeu Fabra, el 1968, amb la col·locació d’un bust –realitzat per Ramon Ferran– a la biblioteca; la fundació del CineClub, el 1969, i els actes de renovació de la Flama de la Llengua Catalana, el 1975, sota la presidència de Ramon Amigó.

Àmbit 4. L’etapa contemporània (des de 1975)
Amb la caiguda de la dictadura i l’establiment de la democràcia liberal, el Centre de Lectura va recuperar plenament el batec cultural, cívic i social que l’havia caracteritzat. Ben aviat, es va tornar a erigir en un dels principals referents ciutadans de la ciutat i les comarques del Camp.

En els anys de l’anomenada transició democràtica, el Centre va refermar el seu compromís amb la cultura però també amb les llibertats i la catalanitat i es va convertir en una tribuna –i a cops, en un refugi més o menys clandestí– oberta a les idees de progrés i de democràcia.

D’aquells anys, cal destacar la qualitat del fons d’art contemporani amb obres de Josep Maria Subirachs, Joan Miró i Joan Brossa, les quals foren creades especialment per al Centre, un reconeixement d’aquests artistes a la llarga trajectòria cultural de l’ateneu reusenc. De fet, als anys vuitanta i noranta, el Centre de Lectura i –en especial– la sala Fortuny van esdevenir uns dels espais creatius de referència, com a receptor i generador de projectes, de les arts visuals del país.

L’any 1979, l’entitat va impulsar la col·lecció de les Edicions del Centre de Lectura, amb desenes de volums publicats fins al moment. I, el 1983, el Centre va acollir el III Congrés d’Ateneus que va donar lloc a l’actual Federació d’Ateneus de Catalunya. Amb la restauració i la dignificació de l’espai, l’any 1997, i la creació d’un consorci per gestionar-lo, el Teatre Bartrina –rejovenit– va agafar una nova empenta. És inqüestionable que, d’ençà de la seva creació el 1859 i amb alts i baixos, el Centre de Lectura sempre ha demostrat amb fets la seva vocació de servei públic, per a la ciutat, la cultura i el país.

En un context de greu crisi econòmica i política global, el 2009 es va celebrar el 150è aniversari de l’entitat. Així, amb més d’un segle i mig de fer ciutat i cultura a les espatlles, el Centre de Lectura és l’ateneu –en actiu– més antic de Catalunya i amb una de les biblioteques patrimonials més importants i preuades del país.

La vitalitat i el potencial de l’entitat són ben visibles en els milers d’actes i activitats que s’han dut a terme en els darrers anys: projeccions de l’incombustible CineClub, cicles commemoratius, jornades, teatre, activitats literàries, escoles, excursions, tallers, conferències, exposicions… I, tot plegat, amb l’ambició de seguir endavant, de millorar l’oferta cultural i docent, d’adaptar-la als reptes del segle XXI i d’engrandir i dignificar la cultura i el coneixement per a tothom.