Obra de Toni Sans i Rubèn Montañà.

La Pilar els convida a passar un vespre a casa seva per fer una sessió de diapositives. Ens rep asseguda al seu sofà, amb sabatilles d'anar per casa i un cadàver al bell mig del menjador. Ben aviat ens revelarà la mecànica del Happy love, un innocent joc d'adolescència per trobar l'amor de la teva vida que l'ha dut a una situació on ara es veu abocada. Happy love és gairebé un monòleg. Gairebé una comèdia romàntica. Gairebé una tragèdia romàntica. Gairebé un thriller, també. I gairebé no s'acaba gaire bé. És clar que... i si en lloc d'haver jugat a Happy love hagués jugat a love story?

És un espectacle fresc i dinàmic, on una sola actriu ens fa conèixer amb profunditat una galeria de més de trena personatges a través d'un visionat de diapositives. Tot i tractar-se d'un monòleg, la sensació que rep l'espectador en veure'l és la de conèixer perfectament aquesta trentena de caràcters i la seva relació amb la protagonista, aconseguint uns resultats molt propers al registre cinematogràfic. L'actriu es dirigeix al públic directament, prescindint de la quarta paret, i fent-lo partícep de la seva història. Des de bon principi l'obra sembla remetre a pel·lícules del gènere romàntic però acaba desembocant en un thrillet humorístic que explora i explota la importància del físic en les relacions de parella. El físic importa? Què té més pes a l'hora d'enamorar-se: l'aspecte o la personalitat?