L'alcaldessa de Reus, Sandra Guaita Esteruelas, i la regidora de l'Àrea de Serveis a les Persones i Drets Socials de l'Ajuntament de Reus, Anabel Martínez Serrano, han presidit aquest divendres, 24 de novembre, l'acte institucional amb motiu del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones. Durant l'acte, s'ha fet un minut de silenci en record de les 52 dones mortes per violència masclista a l'estat espanyol des de començaments d'aquest any 2023 fins ara. El moment més destacat ha estat la lectura de la declaració institucional, a càrrec de Maria Josefa Clavero Tono, cap de la Unitat de Violència sobre la Dona de la Subdelegació del Govern a Tarragona. El grup musical Bego Vázquez i Carlos Bianchini han amenitzat l'acte.

Durant tot el mes, l'Àrea de Serveis a les Persones i Drets Socials de l'Ajuntament de Reus ha programat diverses activitats amb l'objectiu de sensibilitzar la ciutadania sobre aquesta problemàtica i d'informar dels diferents serveis d'atenció a les dones existents a la ciutat amb el lema "A una veu contra les violències masclistes!". A més, enguany, s'ha posat el focus sobre el Casal de les Dones, un equipament que presta una atenció universal a les dones, també a les víctimes de violència, i que facilita l'accés a diversos recursos: jurídics, psicològics, d'empoderament, etc. Per aquest motiu, la majoria d'actes programats s'han fet en aquest espai.

Declaració institucional unitària
Reus s'ha fet seu un any més la declaració institucional unitària per a commemorar el Dia Internacional per l'Eliminació de la Violència envers les Dones, consensuat per la Generalitat de Catalunya, les Diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació de Municipis de Catalunya, l'Associació de Micropobles de Catalunya i la Delegació del Govern a Catalunya.

El manifest d'aquest any destaca la necessitat que tota la societat treballi conjuntament per eliminar les violències masclistes, com també ho ha fet la campanya de Reus "A una veu contra les violències masclistes!".

Per tot això, conclou que "per erradicar les violències masclistes, és imprescindible la implicació de tothom. Cadascú i cadascuna de nosaltres podem ser agents de canvi. Aixequem totes les catifes, trenquem tots els silencis i tinguem totes les alertes activades per prevenir, detectar i reparar les violències contra les dones. Prenguem partit per aturar d'una vegada per totes la principal vulneració dels drets humans de les dones i per acabar amb el seu últim responsable: el patriarcat i la ideologia masclista que el sustenta".

Una data per reivindicar i per recordar
El 25 de novembre es commemora la data en què es va produir el violent assassinat de tres germanes, activistes polítiques, en mans de la policia secreta de la dictadura de la República Dominicana l'any 1960. Per al moviment popular i feminista d'aquest país centreamericà, aquestes dones han simbolitzat la lluita i la resistència.

L'any 1981 aquest moviment va iniciar la commemoració amb una convocatòria anual i el 1999 l'Assemblea General de Nacions Unides va assumir la reivindicació.

Des de llavors, aquest dia arreu del món es denuncia la violència que s'exerceix sobre les dones que té el seu origen en la manca d'equitat i la discriminació.

La declaració
El text de la declaració institucional és el següent:

Declaració institucional amb motiu del 25 de novembre de 2023, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència vers les Dones

Avui, 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, afirmem ben alt i clar que la lluita contra les violències masclistes és una lluita col·lectiva que necessita de tota la societat. Perquè les violències masclistes no són un fet aïllat ni privat. Perquè les violències masclistes són el principal problema de seguretat pública que té el país. Perquè no són un problema de les dones. Són un problema de tota la societat.

En les darreres dècades hem viscut al nostre país un canvi profund en el rebuig social a aquesta violència estructural contra les dones. Per arribar fins aquí ha calgut posar nom a les diferents formes que adopta i assenyalar tots els àmbits en què es produeix. També ha estat fonamental que tant les dones com els homes aprenguéssim a identificar els fets que constitueixen violència masclista i, de manera cabdal, a responsabilitzar els agressors en lloc de culpabilitzar les dones que la pateixen per allò que han fet o no han fet.

Aquest canvi no s’ha produït perquè sí. Ha sigut fruit d’una intensa lluita feminista que ve de lluny, en l’àmbit social i comunitari, en l’àmbit laboral, en l’àmbit cultural o en l’àmbit esportiu, i que també ha guanyat un espai central a les institucions polítiques i les administracions públiques. S’hi destinen més recursos que mai per als serveis especialitzats d’atenció i recuperació de les dones i de les seves filles i fills.

Per això és inevitable que se’ns esgotin les paraules de condemna i que ens preguntem amb dolor: “per què no s’aturen les violències contra les dones?”, “per què no s’acaben els feminicidis?”, o “per què no deixen d’augmentar les denúncies?”.

Prenguem consciència que amb l’augment del rebuig social i la fermesa de la resposta institucional no n’hi ha prou. No afrontem un esprint sinó una carrera de fons. Tenim encara molt normalitzades actituds i comportaments masclistes de menyspreu, ridiculització, control o dominació envers les dones i els seus cossos. I massa sovint encara costa desprendre’s dels estereotips sobre les víctimes i sobre els agressors, dels dubtes sobre la intenció de la víctima o supervivent que denuncia la situació de violència i de la complicitat o camaraderia amb l’agressor.

Aquest estiu tothom ha pogut veure com un fet ocorregut davant les càmeres i difós arreu del món no era suficient per obtenir en un primer moment una reparació àgil a la violència viscuda. Tothom ha pogut veure igualment que, perquè això passés, ha estat necessari tot un clam social d’indignació davant la manca de diligència de qui tenia la responsabilitat d’actuar, d’aquells que van aplaudir unes excuses injustificables, dels que van pressionar o qüestionar la reacció de la víctima i dels que varen ser tous en els seus comunicats o van callar massa dies. Tothom ha pogut veure igualment que, amb el clam “#S’haAcabat”, les jugadores de futbol no denunciaven només aquests fets, sinó que posaven el focus en un conjunt de desigualtats que cal adreçar per garantir la no-repetició i per fer efectiva la igualtat.

Aquest és el pas que necessitem fer totes i tots cada dia per acabar amb les violències masclistes. El silenci i la inacció no són respostes neutrals, sinó que donen suport a l’agressor, a la impunitat i a la reproducció de les violències. Cal trencar tots els silencis i tenir un paper proactiu en la prevenció i la detecció. Totes i tots som observadores i observadors d’unes violències que pateixen moltes dones del nostre entorn (familiar, d’amistats, laboral, educatiu, grups de xarxes socials, espais d’oci, al transport públic o al carrer) per part d’homes del nostre mateix entorn.

Totes i tots podem evitar que es produeixi la violència intervenint i denunciant comportaments agressius, discriminacions i desigualtats. Podem contribuir a establir estàndards sobre què és acceptable i què no ho és en el nostre entorn, podem ajudar a reconèixer comentaris o comportaments intolerables, incloent-hi aquells discursos negacionistes de les violències masclistes, i empènyer així a superar les normes culturals patriarcals de la nostra societat. Podem cridar l’atenció sobre la situació de violència perquè s’aturi i exigir al nostre centre de treball, associació o espai d’oci que apliqui adequadament el protocol que està obligat a tenir.

Així mateix, totes i tots tenim també un paper cabdal en la resposta immediata després de la violència. Com a amiga o amic, familiar, company o companya de feina, veí o veïna, podem ajudar a qui ho està patint a identificar els indicis de la violència patida o dels factors de risc per la seva vida. És especialment important donar-li suport emocional, ajudar-la a superar la por, l’aïllament, la vergonya o el sentiment de culpabilitat que pot provocar la violència viscuda, assegurant-li que no és culpa seva, que som al seu costat i que la podem acompanyar als serveis especialitzats que es troben arreu del país o trucar al telèfon 900 900 120.

Les institucions polítiques del país —Generalitat de Catalunya, administracions locals i entitats municipalistes—  ens comprometem a dedicar tots els esforços i recursos necessaris per garantir el dret de les dones a una vida lliure de violències masclistes. Sabem que hem treballat molt, però encara hem de fer-ho molt més: amb la diligència deguda, amb una resposta integral i amb polítiques públiques transformadores i valentes.

Però, per erradicar les violències masclistes, és imprescindible la implicació de tothom. Cadascú i cadascuna de nosaltres podem ser agents de canvi. Aixequem totes les catifes, trenquem tots els silencis i tinguem totes les alertes activades per prevenir, detectar i reparar les violències contra les dones. Prenguem partit per aturar d’una vegada per totes la principal vulneració dels drets humans de les dones i per acabar amb el seu últim responsable: el patriarcat i la ideologia masclista que el sustenta.