Es tracta del comentari del llibre “Amami, Alfredo, amami” d’Octavi Egea Climent, una sessió conduïda per Judith Prat.

L’escriptor va néixer a Barcelona el 1946 i conrea la narrativa, el teatre i el guió tant cinematogràfic com televisiu. És autor dels llibrets dels musicals “Cuando Harry encontró a Sally”, “Freguem-nos una mica”, “Djavan” i “Els diferents”, i traductor i adaptador de “Grease”, “Siete novias para siete hermanos” i “Cantando bajo la lluvia”, estrenades a Barcelona i a Madrid. Com a autor teatral ha estat guardonat amb el Premi Fundació Romea, el Premi Octubre, el guardó Ignasi Iglesias, el Germà Muntaner i el Vila de Paterna.

Sinopsi: Barcelona, 1950. Una època fosca, trista, de falsa moral, d’hipòcrita acceptació de les convencions socials. Una època en què, malgrat tot, es podia gaudir d’una vida fàcil, regalada, si s’escollien bé les amistats... i els amors. Amami, Alfredo, amami ens remet, òbviament, aLa Dameaux Camélias, de Dumas, i aLa Traviata, de Verdi. Les històries d’amor són universals, eternes. Poden passar a París, poden passar a casa nostra, al segle XIX o en el futur. L’Amor (en majúscula, si us plau) no sap d’èpoques, ni de condicions socials, ni d’orientacions sexuals. L’Amor és cec i, sovint, ens fa ensopegar i prendre mal. Això és el que els passa als amants de l’obra, Edgar, un pintor d’èxit, mantingut d’un acabalat home de negocis, i Jacob, un jove que tot just comença a descobrir el món. Quan es té tot en contra, es pot lluitar o rendir-se.