illors fons del gènere del retrat que es preserven als arxius del Centre de la Imatge Mas Iglesias es poden veure des d’aquest dimarts, 10 de juliol, i fins al 29 de setembre, a l’espai d’exposicions d’aquest equipament reusenc. Quan anàvem al retratista mostra retrats d’estudi i també s’endinsa en altres modalitats de retrat, com el retrat costumista que mostra persones, parelles o grups reunits per una finalitat comuna (estudis, treball, aficions…). Tot plegat, són obres fotogràfiques amb un denominador comú: la mirada al retratista.

Són 190 imatges vintage mostrades en diferents grups i 82 ampliacions realitzades pel fotògraf reusenc i president de l’Agrupació Fotogràfica de Reus, Josep Maria Ribas Prous, i pel Centre de la Imatge Mas Iglesias que provenen de diferents fons fotogràfics dipositats al Centre.

El retrat
Un retrat és la representació de la fisonomia d'una persona. Al llarg de la història s'han fet retrats fent servir diferents tècniques, procediments i suports artístics com ara les màscares, l'escultura, la pintura, les monedes, els medallons, els camafeus i la fotografia. L’exposició Quan anàvem al retratista mostra obres realitzades en el darrer dels mitjans esmentats, la fotografia.

Des del segle XVIII l’interès envers el retrat ha anat creixent gradualment en una progressió gairebé continua. Fins al 1850 les tècniques més utilitzades per retratar van ser el daguerreotip i la calotípia. En aquestes tècniques, per poder gravar la imatge es necessitaven llargs temps d'exposició a la llum natural, per la qual cosa per aconseguir la immobilitat dels models els solien recolzar i lligar amb dissimulats sistemes que no evitaven la rigidesa de les postures i impedien que es mostrés la mirada.

A mitjans del segle XIX la fotografia era un privilegi, ja que a la majoria de gent un sol retrat els podia costar més del que guanyaven en una setmana. A més, fer-se un retrat en aquell moment, a causa de limitacions tècniques, comportava un temps d‘exposició llarg. Per això les famílies reservaven l'ocasió de fer-se una fotografia per a un moment molt especial que justifiqués l'esforç i la despesa.

D'aquesta manera, els ateliers (tallers de fotògraf) es van convertir en lloc de pas obligat de les classes superiors que podien resoldre el cost d'una fotografia.

L’atelier del fotògraf complia la funció de carcassa teatral per a la galeria de les imatges que en sorgien. Per aconseguir un ambient propici, els estudis comptaven amb diferents vestimentes, escenografia, cortinatges, servei de perruqueria i préstec d'accessoris. Un atelier s’equipava amb mobiliari fix que moltes vegades s'intercanviava entre fotògrafs propers. A més de la decoració i el vestuari, era fonamental la postura que adquiria el retratat: la circumstància de presentar asseguts o aturats, units a elements simbòlics agregats a l'escenari (llibres, pianos, flors, etc.). Tot això tenia com a finalitat amalgamar la imatge amb l'estatus i la manera de viure del personatge.

Les poses dels subjectes en la seva anti-naturalitat, reflectien un caràcter rígid. El retrat, lluny de reproduir la persona fidelment, la mitificava, ja que es tractava d'una realitat modificada que plasmava i reinventava la imatge de l'individu fotografiat.

Però en realitat, el retrat no és només la reproducció mecànica dels trets (com una màscara o una impressió fotogràfica) sinó que hi entra en joc la sensibilitat de l’artista, que interpreta els trets segons el seu gust i les característiques de l'art del seu temps.

L’exposició «Quan anàvem al retratista», es pot veure al Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (Plaça de Ramon Amigó, 1) del 10 de juliol al 29 de setembre de 2012, de dimarts a dissabte de 10:30 a 14:00 h i de 17:00 a 19:30 h.