Concert de Camerata XXI, amb el títol Música italiana 1875-1950. Dues mirades al passat.

Com a bons musicòlegs, Wolf-Ferrari i Respighi, representants de la música italiana de principis de segle XX, es van interessar per la música antiga, no solament en la recerca d’antics manuscrits, sinó també en la recerca del so i de l’estil.

Aquest recerca per allò antic la van descobrir per camins diferents. Mentre Wolf-ferrari s’emmiralla en les arrels de l’òpera buffa i el classicisme que el van dur a composar la Serenade en Mi op. 26, una obra de gran bellesa sonora on la transparència del so del segon moviment contrasta amb l’ímpetu del seu finale i que sense cap discussió va captivar l’audiència des de la seva estrena en ocasió del concert de final d’any de l’Acadèmia de música de Leipzig; Respighi ho va fer recercant el so i l’estil més propis de la música de l’antiga Roma, tot just en el moment que li van caure a les mans uns llibres d’àries i danses per a llaüt dels segles XVI i XVII que va transcriure de forma absolutament lliure l’any 1917. L’any 1923 va tornar a l’atac i en va transcriure algunes més, i encara, l’any 1931, en va fer, amb nou material, una tercera suite que s'escoltarà.