Cultura A Reus

En la nostra societat, agressiva, on impera la llei del diner per damunt de qualsevol altra consideració, estem sotmesos a una violència ambiental que es projecta, sobretot, contra els col·lectius més vulnerables. Les dones són, en aquest context, una de les víctimes predilectes, en especial aquelles de les classes més humils o les que, havent tingut l’oportunitat de procurarse una bona formació, han acabat esdevenint treballadores precàries. Desnonaments, violacions, assetjament, bretxa salarial, es compten entre els nombrosos atacs diaris que han de patir. Però, és lícit, davant d’aquesta violència sistemàtica i sistèmica, respondre amb la violència? Fins a quin punt la desesperació d’una persona que es veu impotent davant unes lleis al servei dels poderosos i la indiferència, o complicitat, política general, pot empènyer-la a prendre’s la justícia pel seu compte? I, en tal cas, s’ha de criminalitzar? Som suficientment madurs, a nivell social, per entendre el dolor que s’amaga rere determinats actes, o ens conformem en el seu anàlisi superficial, tot convertint-nos, així, en còmplices passius de les injustícies?

L’exemple que aquí es mostra, el de la Sra. Fernández, posa l’espectador davant el repte d’haverse d’enfrontar amb els interrogants plantejats. No resulta, la seva, una situació excepcional ni volgudament exagerada per afegir dramatisme al text, sinó que es tracta, malauradament, del reflex d’una quotidianitat creixent amb la qual cada dia han de conviure-hi més persones a casa nostra. Com tampoc constitueix un fet aïllat el que li succeí a l’altra protagonista, la Xènia, advocada, el qual s’anirà desvetllant al llarg de l’obra. Unides per la casualitat i colpides per un mal d’expressió diversa, però comú en el fons, les dues dones teixiran una complicitat que ni elles mateixes sospitaven que podia sorgir en el moment de conèixer-se.