Acta 10/2012

EXTRACTE DE L’ACTA DE LA SESSIÓ EXTRAORDINÀRIA DEL PLE DE L’AJUNTAMENT DE REUS DE 2 D’AGOST DE 2012

MOCIÓ DE L’ALCALDIA

1. Moció de l’Alcaldia. Donar compte de l’informe de control financer dels exercicis 2009, 2010 i 2011 de les societats mercantils depenents de l’Ajuntament de Reus.

El Sr. Interventor dóna compte del següent:

“Abans que res, voldria fer una petita precisió terminològica. Contínuament anem parlant “d’auditoria, auditoria, auditoria,...” realment es tracta d’un treball de control financer. És a dir, el control intern, que és una funció pública necessària que s’ha de prestar a totes les corporacions locals, si dibuixéssim un arbre de les funcions elementals que té: funció interventora, control financer i control d’eficàcia, d’aquests elements bàsics, la funció interventora, que és la funció clàssica, que és la fiscalització prèvia de qualsevol acte o contracte que derivi impacte econòmic en el pressupost, ja s’ha anat realitzant sempre en aquesta Corporació Local, mitjançant un procediment de fiscalització prèvia limitada. Abans que es dictessin actes o contractes, que se’n derivessin circumstàncies econòmiques, l’òrgan interventor es manifestava de forma prèvia a l’acte i per tant, exercia la funció interventora en relació amb aquests procediments i això convivia amb una fiscalització plena posterior que es va iniciar a partir de l’any 2009, on es va fiscalitzar un període de l’any 2005 al 2008, que restava pendent, i a partir d’allí aquella fiscalització a posterior va adquirir caràcter anual, i al 2009 i al 2010 ja es va fer de caràcter anual i al 2011 i al 2012 també es portarà en un proper ple per donar-ne compte. Això és la funció interventora.

Pel que fa al control financer, el seu àmbit és diferent. La funció interventora s’aplica sobre les entitats que compten amb pressupost administratiu de caràcter limitatiu, per tant, estem parlant de l’Ajuntament, més els organismes autònoms. El control financer s’aplica sobre les entitats que no compten amb pressupost administratiu i no té caràcter limitatiu; estaríem bàsicament parlant de les societats mercantils de capital municipal.

El control financer té una característica molt important que el diferència de la funció interventora. La funció interventora és fa abans que es dictin els actes i l’interventor s’hi ha de manifestar. El control financer és posterior. És a dir, primer cada una de les entitats fa la seva gestió i en un moment posterior és quan l’òrgan interventor ha d’entrar a valorar, verificar, d’alguna manera, fer el control financer que li estableix l’art. 220 de la Llei reguladora de les hisendes locals. Per tant, hi ha una diferència important, en un cas el control és anterior i en l’altre posterior.

Aquest control financer també, d’alguna manera, el podem dividir en dues formes de controlar: la primera seria l’adequada informació de la informació financera, i l’altra és la verificació de procediments, l’adequació a la legalitat de cadascun dels procediments que gestionen aquestes entitats.

La primera part del control financer, ja es venia fent, i la presentació de l’adequada informació financera, això, amb les respectives auditories que eren mercantils, privades, que feien cadascuna de les societats i que es manifestaven sobre l’adequada fiscalització dels comptes, imatge fidel, la situació econòmica patrimonial i financera. Per tant, aquesta part del control ja es venia fent però quedava descoberta l’última part, que trenca el cicle de control intern, que justament és l’adequació dels procediments i normes i directrius que han de seguir part de les societats mercantils. Aquest control no s’havia fet mai.

Perquè no s’havia fet mai? La resposta es troba en els respectius informes de fiscalització posterior que cada any s’ha anat elevant al ple. Insistim en els tres darrers exercicis l’interventor manifestava que no tenia mitjans humans i materials per dur a terme aquest segon control o darrer control a les societats mercantils. És bàsicament perquè hem de parlar del gran abast que tenen les societats mercantils en el nostre ajuntament, en la nostra corporació local. Representen en aquests tres exercicis més del setanta per cent del pressupost, per tant, el volum econòmic és molt més gran que el de la pròpia corporació i en el volum de personal hi ha una equivalència semblant. Per no disposar de mitjans humans i materials, s’exposava cada any al ple que la segona part del control no es feia.

En data 13 de desembre del 2011 l’alcalde va demanar un informe en relació justament a totes aquestes formes de control i aquesta segona o última part del control financer que no es venia fent i a partir d’aquí amb l’equip de govern, que tenia el compromís de dur a terme l’auditoria, vam acordar que d’alguna manera el correcte seria efectuar una funció pública necessària reservada i que s’ha de fer, que és el control financer de les empreses. En aquell moment analitzant l’equip que hi havia per part del servei d’intervenció i posant de manifest que no havien recursos humans i materials per dur a terme aquest control, es va decidir tal i com va manifestar l’alcalde, contractar o externalitzar aquests treballs de suport a l’òrgan interventor, per poder dur a terme el control financer i definitivament donar compliment al mandat imperatiu que ens fixa la Llei d’hisendes locals en relació al control que s’ha d’actuar sobre aquestes entitats dependents.

En data 16 de febrer de 2012 es va signar un contracte administratiu amb l’entitat Fabra i Cases que és l’empresa que va resultar adjudicatària d’aquest concurs, i en data 10 de juliol de 2012 es van lliurar els que serien els informes o les auditories de cadascuna de les societats dependents sobre les quals es sotmet aquest control. En data 17 de juliol, aquest informe provisional es va tranmetre a la gerència d’INNOVA perquè, d’alguna manera, recollís de part de cadascuna de les gerències de les societats mercantils dependents les al·legacions que estimessin oportunes sobre el contingut d’aquest informe, que en primera instància, tenia caràcter de provisional. I en data 27 de juliol, al cap de deu dies, que era el termini que es va fixar per poder presentar al·legacions, algunes societats mercantils, no totes, van presentar al·legacions al contingut de l’informe.

De tot això el resultat és l’informe definitiu, no ja provisional, que és la suma de l’informe provisional, més les al·legacions presentades, i d’aquelles al·legacions presentades aquelles que s’han incorporat a l’informe resten amb el redactat definitiu que és el que s’ha presentat avui al plenari. Com dèiem la finalitat del control financer és verificar l’adequació de la normativa, els procediments, la gestió administrativa, la gestió mercantil de les societats amb allò que estigui subjecte en determinades normatives. No tenen el mateix grau d’implicació, la normativa de personal pel que fa l’Administració Pública que pel que fa a les societats mercantils, tampoc tenen el mateix grau de subjecció a la normativa de contractació administrativa de les societats mercantils que l’Administració Pública però hi ha un determinat grau en el qual s’han de subjectar, i bàsicament s’ha verificat això. Podem concretar que hem abastat cinc aspectes del control financer.

D’una banda, s’ha començat per analitzar el seu propi control intern, és a dir, si el propi control intern de les societats mercantils, si estava adequat, si hi havien febleses, si és millorable, si s’adona una situació que d’alguna manera posava en risc algun element patrimonial o financer de la pròpia societat i per tant, s’ha fet un estudi de cadascuna de les societats, si portaven el seu propi control intern.

Per altra banda, s’ha analitzat la gestió del personal, aquí hem de parlar bàsicament de retribucions. L’adaptació de les retribucions en aquelles entitats en que es veien limitades per les respectives lleis de pressupostos de l’Estat que també parlarem més endavant si han aplicat l’adequació de normativa.

S’ha verificat també les retribucions en base als convenis i les retribucions variables del personal d’aquestes societats que tenien un doble sistema de retribució. Retribució fixa i una part variable per objectius. S’han verificat també els procediments de contractació, aquí s’ha de significar que en les societats mercantils la forma de contractar al seu personal l’única qüestió que han de respectar és l’art. 55 de l’Estatut de l’Empleat Públic. Que allí només s’indiquen els principis rectors que han d’inspirar la contractació del personal que està subjecte al sector públic. Aquests principis rectors són: els d’igualtat, mèrit i capacitat. Per tant, com indicàvem al principi, no hi ha el mateix grau de subjecció per part de les empreses al contractar el personal com si fos l’Ajuntament. L’Ajuntament ha de fer la publicació als bulletins oficials, al Bolletí Oficial de l’Estat, constituir un tribunal de selecció, ha d’haver-hi uns procediments, unes oposicions, tot això en les empreses no es dóna. Insistim només s’ha de donar un respecte en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. I ja direm després quin és el resultat del control.

Pel que fa la contractació s’han de verificar tots els procediments de contractació i totes aquelles contractacions que d’alguna manera estaven subjectes a determinats llindars. A partir de determinats imports, el que se’n diu: el llindar comunitari, tenen l’obligació de respectar, en bloc, el mateix pes normatiu que té l’administració local en relació als procediments contractuals i per tant, s’han de verificar totes aquestes qüestions, s’han verificat les operacions financeres, també les situacions finançades a càrrec del pressupost de l’Ajuntament de Reus, hi havia molta relació d’aquestes entitats dependents amb encàrrecs directes, encàrrecs a les entitats dependents perquè executessin les inversions, executessin treballs, també s’ha verificar tot això.

Per últim els ingressos. De resultes de tot això, i que lògicament no podem fer un detall exactament del contingut total, perquè seria molt extens, el que faré serà un breu resum que s’incorpora al final de l’informe, que serien potser les incidències més destacades, algunes d’elles són transversals i afecten a més d’una entitat, i que el que acaba recollint l’informe és una recomanació. En el que hem d’insistir una mica és que els informes de control financer bàsicament trobem la seva utilitat, i jo crec que no en pot tenir una altra, com a eina de millora, ha de ser un instrument de millora, no és un instrument per penalitzar, d’anar a fiscalitzar, i dir si s’han fet les coses malament, també, si hi ha incidències, però bàsicament és perquè a partir d’ara, tot allò que sigui millorable, tots aquests procediments que són susceptibles de fer-se d’una altra manera per adapta-los millor a la normativa que els hi és d’aplicació, posar els instruments adequats perquè això sigui així.

Cal insistir també, abans de parlar del resum de les incidències, que una auditoria no és una investigació. En una auditoria s’aplica bàsicament el que se’n diu procediment de mostreig, és a dir, no s’investiguen una per una totes les operacions, això seria una altra qüestió, que no afecta als òrgans de control intern, que anem per mostreig. Mostreig vol dir bàsicament que afecta a un univers i això és una qüestió estadística, s’extreu una mostra que representa la totalitat d’aquell univers, i en base a la mostra és quan s’analitzen els procediments i es treuen les conclusions.

Això fa que moltes vegades les auditories o els informes de control financer siguin una mica desagradables, diguem-ho així. Jo mateix he estat subjecte passiu d’auditories per part de les entitats de control extern. Estem parlant de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. Quin problema et trobes? Que quan et ve a fiscalitzar un òrgan de control extern fiscalitza tota la teva gestió i de totes les coses que fas; si per exemple fas 100 procediments, doncs dels 90 i escaigs que fas bé, no diuen absolutament res, ara dels 3, 4 o 5 o 6 o els que siguin que fas malament, aquests són els que surten a l’informe. Els altres no surten. Això ho dic o ho ressalto perquè els que surten a l’informe són els que tenen incidències. Les coses que s’han fet bé no surten, però això no vol dir que no hi hagin coses que s’hagin fet bé, només faltaria.

Ara el volum d’incidències també s’ha de dir que és important, perquè? Crec que hi ha tres motius bàsics: un, perquè és el primer cop que es fa; dos, és que el volum de procediments, pel pressupost que gestionen aquestes entitats, pel personal que gestionen aquestes entitats, és tant elevat que lògicament comporta que el volum d’incidències sigui important. I potser lligant amb tot el que comentàvem abans de la millora cal ressaltar que els informes que els propis informes de fiscalització posterior que l’Ajuntament de Reus, ha anat fent, al 2005, al 2008, al 2009 i al 2010, doncs, si agafem el primer informe, el volum d’incidències que presentava, per exemple, en matèria de contractació administrativa, respecte al darrer que el portàvem al ple del setembre, les incidències han baixat més d’un noranta per cent. Perquè? Perquè lògicament la cap de contractació no vol sortir a l’informe, i per tant, procura fer les coses bé, perquè toca. I perdoni’m l’expressió, però la gent procura fer les coses bé, no per no sortir a l’informe sinó perquè és una eina de millora. Ara si no fem la fiscalització i no se sap, la gent va fent. Però potser aquests controls tenen aquesta utilitat, d’altra no n’hi veig.

Ara passaríem a resumir cadascun dels apartats, i hem permetran que no posi exemples concrets, sinó que faré mencions genèriques a cadascuna de les situacions que entenem que són incidències que tenen aquesta categoria i afegirem una espècie de recomanacions, és a dir, en base a aquesta situació que es dóna, doncs, que tocaria fer a partir d’ara per evitar que en un futur tornés a succeir.

Per exemple, en matèria de control intern, sempre que sigui possible, perquè de vegades pot ser que en la pròpia estructura de cadascuna de les societats, aquelles de molt reduïda dimensió serà complicat d’aplicar, però quan no sigui així, i sempre que sigui possible que es produeixi una adequada segregació de funcions. Bàsicament, estem parlant que en un mateix càrrec o persona no pivotin elements essencials de la gestió econòmica o financera, és a dir, que no sigui la mateixa persona qui contracta, qui contabilitza i que qui paga. Per posar un exemple senzill, en un ajuntament, si hi ha una ordre de pagament per part del regidor d’hisenda, és l’òrgan polític qui dóna l’ordre, que insta que s’ordeni un pagament, i l’òrgan interventor qui participa per fiscalitzar que l’ordre de pagament que s’adequa a la legalitat i finalment hi ha el tresorer que és qui expedeix l’ordre. Per tant, per un simple pagament, encara que sigui per 100 euros, porta tres signatures necessàries perquè es pugui produir. És el que deíem abans de la segregació de funcions. Hem de posar d’acord a molta gent per fer les coses malament, si només hi ha una persona, és més fàcil o hi ha menys risc perquè ens puguem equivocar.

També seria important establir mecanismes de conciliació en les facturacions, i el control de saldos en seu d’antiguitat. L’incidència aquesta es poc significativa en quan a quantia. En aquelles entitats que tinguin gestió d’efectiu per tant tinguin caixes, volum de pagaments, entrades i sortides d’efectiu, la perillositat dels arquejos sigui adequada. Si hi ha poc moviment l’aqueix no s’hauria de pronunciar, però com a mínim a 31 de desembre, si que és necessari, que en algun cas no s’ha donat, que les actes d’aqueix es formulin, més que res perquè el 31 de desembre formulem també comptes anuals, i el saldo que en el balanç de situació obtenim, els saldos d’efectiu han de coincidir amb la certificació que s’hauria de fer en l’acta de caixa. Insisteixo també com a mínim en la data de tancament de l’exercici.

Aquí, insistim també, en el principi de prudència en la contabilització dels ingressos. Ens hem trobat algun cas que d’alguna manera s’activaven ingressos que per l’altre part, per a qui havia de reconèixer una obligació que suposava un ingrés per una de les societats, o bé no disposaven de títol, o no hi havia un conveni signat o bé, no hi havia l’obligació feta. Això també és important per no aflorar en els nostres balanços ingressos que no responen a la realitat o bé, hi ha risc, i un risc cert i evident que per l’altra part aquell conveni no s’acabi signant o si signen no es signen amb els mateixos termes. Això és un principi contable, el principi de prudència, és un principi general que inspira tota la comptabilitat, tant la pública com la privada, i així com en les despeses no hi ha prudència doncs la previsió de risc ja s’ha de comptabilitzar. En el ingressos és absolutament al contrari fins que no tinguin la certesa que aquell ingrés es merita no s’ha d’incorporar al balanç.

I per últim en matèria de control intern, cal ressenyar la manca de competència que en alguns casos s’ha donat en relació als òrgans de control de contractació. És a dir, la persona que contractava no disposava de poders per poder contractar. I això també pot generar discrepància i a més, que s’està manllevant llevant els òrgans que tenen competència efectiva per poder contractar, és una incidència a destacar.

Pel que fa a matèria de personal, aquí tenim una qüestió important, hi ha l’aplicació dels llindars, que cada any les respectives lleis de pressupostos de l’Estat fixen els increments retributius del personal. Pel que fa al sector d’administracions públiques, cada any la Llei de pressupostos de l’Estat fixa el sostre màxim retributiu que els funcionaris i personal laboral que estan als serveis de les administracions territorials poden assolir. Però l’Estat té també una competència bàsica estatal, què és l’establiment de les directrius de política econòmica de tot el sector públic té competència de fixació d’aquests increments retributius per tot el sector públic, no només pel sector d’administracions públiques. I en el període estudiat 2009, 2010 i 2011 les respectives lleis de pressupostos de l’Estat fixaven que aquest topall d’increment retributiu no era aplicable únicament al personal funcionari o laboral de les administracions territorials sinó també s’havia d’aplicar per aquelles societats mercantils que d’alguna manera depenguessin de l’administració de la qual eren entitats dependents per sostenir-se financerament.

És a dir, si necessitàvem d’aportacions per eixugar el dèficit d’explotació que generava aquella societat per la seva subsistència, necessitaven aportacions de l’Ajuntament per quadrar a final d’any, aportacions pressupostàries, per tant, entitats que van a dèficit, aquestes, la Llei de pressupostos generals de l’Estat considera que també d’alguna manera s’han de veure afectades per aquests increments retributius, o aquests llindars retributius. En mig del període estudiat, es va posar de manifest el Real Decret Llei 8/2010 que és el de reducció del cinc per cent del salari dels empleats públics que també va afectar a algunes de les empreses.

Per tant, ens trobem en una situació que algunes de les societats, aquelles que anaven a dèficit, insistim, es van aplicar els convenis col·lectius o pactes individuals que hi havia per part dels treballadors o de l’empresa sense respectar o per damunt del que preveien les respectives lleis de pressupostos de l’Estat. Això és una infracció normativa pressupostària. I la conseqüència que té és que podria aparèixer una acció de responsabilitat, exigible pel Tribunal de Comptes, en tot cas, el que procedeix és una regularització i una adaptació de les retribucions, en aquests casos concrets.

Després, hi ha un altre tema important que són les retribucions variables, és a dir, part del personal de les empreses, bàsicament, personal o bé directiu o personal amb responsabilitat, tenien una doble retribució. Una retribució fixa, i una altra retribució per objectius. Retribució per objectius, lògicament el que busca, suposo, es incentivar al personal directiu a l’assoliment d’aquells objectius corporatius o societaris que tenen les empreses per poder dur a terme la seva gestió. I per tant es va retribuint a aquell personal en relació en aquests objectius que es puguin anant fixant. Però la retribució variable per objectius, com la mateixa definició ens porta a assenyalar, exigeix que els objectius, primer, han de ser quantificats, haurien de ser coneguts, amb antel.lació per part del personal, perquè sinó difícilment un pot saber, si no li expliquen quin és l’objectiu individual o col·lectiu que un ha d’assolir. El més important és no només el ple coneixement per part de les persones que tenen aquest sistema retributiu, el més important és al final com s’avalua. És a dir, que al final d’aquest període per poder retribuir aquests ingressos, que són salaris també, però de forma variable en relació als seus objectius, han de tenir elements de judici per poder afirmar que s’han complert aquells objectius, que havien de ser pre-coneguts, però sobretot s’ha de deixar constància documental que això s’hagi preconegut. I en alguns dels casos analitzats aquesta situació no s’ha donat, per tant, podríem tenir situacions de despesa no justificada. Tenim uns ingressos variables que no hi ha constància documental que s’hagués avaluat inicialment la fixació dels objectius en algun cas i amb posterioritat tampoc tenim documentació que ens acrediti que aquests objectius s’han assolit, sinó els sabíem, difícilment els podrem avaluar.

Pel que fa l’art. 55 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, aquí hem de ressenyar els tres principis rectors: igualtat, mèrit i capacitat. El principi d’igualtat hauríem d’interpretar que lògicament va associat el cent per cent a la publicitat de les ofertes, a les concurrències dels llocs de treball. Si no hi ha una mínima publicitat, difícilment podrem garantir aquest principi rector d’igualtat, que cau per si sol. Si un no sap si una entitat municipal vol contractar, un enginyer, un tècnic, o el que sigui, sinó es fa una publicitat un no hi pot accedir. Aquest principi d’igualtat no és substància. No hi ha manera de garantir-lo. Per tant, en aquests casos tenim un mica de tot: hi ha societats que efectivament fan publicitat, n’hi ha que creen borses de treball, n’hi ha que van per empreses de selecció de personal, aquí potser en aquest darrer cas, si es fa aquest procediment –que no dic que no sigui correcte- hauríem de garantir –com a mínim- que la publicitat que fa aquesta empresa és efectiva, que no tiren ells de la seva pròpia borsa de treball, i per tant també farien caure aquest principi d’igualtat, però d’alguna manera hauriem de verificar que els tres principis es van complint, perquè tampoc és tan complicat de fer complir. No és com l’Ajuntament que té un procediment de selecció molt enfarragós, molt lent, però que és molt garantista. Molt garantista perquè qui vulgui opositar, qui vulgui accedir a la funció pública ho pugui saber, ho pugui conèixer, hi ha un temari pel que vulgui accedir, i després hi ha un tribunal de selecció que ho verifica.

Pel que fa a contractació aquí el que es posa de manifest és la discrepància, fins i tot, entre la pròpia entitat auditada i l’òrgan interventor en relació a la qualificació del poder adjudicador a efectes de contractació, la Llei de contractes estableix tres graus de subjecció a la norma que serien les administracions públiques o el que se’n diu poders adjudicadors no Administració Pública i resta del sector públic. Les societats mercantils només les podem encabir en aquests dos darrers apartats, o bé són poders adjudicadors o bé són resta del Sector públic. Si hi ha alguna discrepància entre alguna de les societats i l’òrgan interventor en relació al grau de subjecció amb un d’aquests dos elements, potser caldria un estudi a fons, un estudi jurídic que fefaenment ens acredités i classifiqués aquestes societats a fi i efecte que elles mateixes tinguessin la seguretat jurídica que quan apliquen la normativa això ho tenen estudiat prèviament i no hi ha cap incidència després amb la gestió.

La pròpia normativa de contractació estableix l’obligatorietat de les entitats dependents de l’Ajuntament d’aprovar una espècie de normativa interna de contractació que no és més que una adaptació de la normativa general a la seva pròpia organització, respectant llindars comunitaris i tota la resta de normatives de contractació, el que se’n diuen instruccions internes de contractació, hi ha algun cas, que no les tenen aprovades per tant la recomanació seria que redactin i s’aprovin aquestes instruccions internes de contractació, sinó tenim un buit normatiu i no sabem exactament com es gestionen els contractes. Igual que en matèria de personal, el tema més destacable són les adjudicacions directes, que és el que d’alguna manera és més gravós, potser més aparatós al veure-ho. És important destacar que allà on realment toca un procediment de publicitat i concurrència, sigui per una normativa interna de contractació o bé per aplicació directe de la llei de contractes, fem-ho. No fem adjudicacions directes sinó que apliquem el procediment d’acord amb el que diu la norma, respectant aquests principis que també s’apliquen aquí de publicitat, de concurrència i no discriminació.

També és important establir mecanismes de verificació per determinades despeses, bàsicament estem parlant d’honoraris professionals, no així en temes d’inversions d’obres perquè aquí tenim les actes de recepció d’obres que ens ho acrediten, o subministraments de béns perquè allí tenim l’albarà de lliurament i com a mínim tenim el tangible, que és aquell subministre que hem tingut. Però en el cas de honoraris professionals si que és imprescindible que s’acrediti fehafentment l’efectiva prestació d’aquells treballs. Que realment es tingui constància que allò s’ha fet. Aquests treballs fets, perquè insistim que els diners de les societats mercantils no deixen de ser també, i el Tribunal de Comptes ho remarca, diners públics.

Per últim, pel que fa a contractació, tenim determinats contractes amb certa antiguitat, inclús molt anteriors a l’actual Llei de contractes, inclús a l’anterior Llei de contractes de l’any 1995. I fins i tot algun contracte de l’any 91, 94, 97... alguns d’un període inicial d’un any que es van prorrogar de forma tàcita, arribant, fins i tot a durades de 10 i 15 anys. Això s’hauria de regularitzar lògicament. Sobre les pròrrogues tàcites, la nova llei de contractes diu que no seran possibles i tocaria fer un procediment nou i licitar el contracte en un procediment nou.

Pel que fa a les operacions financeres la única qüestió que podem remarcar és el tema dels avals, és a dir, que suposo que per exigències de les societats financeres, no de mutu propi, es va exigir que determinades societats avalessin a altres societats que no tenien res a veure amb el seu objecte social. Si AMERSAM havia d’avalar a la funerària o Aigües de Reus havia d’avalar a GUPSA, es podria donar, que no s’ha donat, que en cas d’execució d’algun d’aquests avals les societats haurien tingut una despesa que no té res a veure amb el seu el seu objecte social. Vam recomanar que no es produeixi més en el futur.

Pel que fa als encàrrecs a ens dependents, aquí tenim diferents situacions, a comentar. Per exemple, hi havia casos en que s’acaba verificant que hi ha diferències, entre el que costa un servei que s’encarrega a la societat i el que acaba pagant l’administració que l’encarrega que (és l’Ajuntament). Per tant, aquestes diferències d’alguna manera s’han de regularitzar.

Cal destacar també aquells casos en que alguna de les entitats dependents reben ingressos finalistes, és a dir, es fa una aportació no al dèficit d’explotació sinó d’execució concreta d’una obra, o d’un contracte. Aquests diners o aquests fons s’han d’aplicar a la seva finalitat, especialment quan aquestes subvencions o aquestes aplicacions finalistes a la vegada venen finançades per alguna altra administració, no l’Ajuntament, sinó una tercera administració ja sigui la Generalitat, o un fons europeu. Quan es donen uns diners per fer una activitat concreta, per una finalitat, no podem després agafar i fer una altra despesa perquè, en aquell moment, es considera què posem en risc amb la cadena de successió de l’últim agent finançador, que és exactament qui paga, que és l’organisme que ens subvenciona. I per tant, per evitar això si ens donen diners per una finalitat cal que s’utilitzin per la finalitat que toca.

Pel que fa a els ingressos bàsicament les incidències són mínimes, podem dir que quasi zero. Simplement, deixar constància en algunes de les entitats que els preus són sotmesos per la seva pròpia dinàmica a una negociació continua, que la persona que negocia acaba tenint d’alguna manera la garantia de la gerència de torn perquè els preus que aplica estiguin avalats.

I per últim significar que no estem aquí per una qüestió d’oportunitats, sinó complint una norma de l’art. 220 de la Llei d’hisendes, que ens diu que l’informe de control financer s’ha d’elevar a l’òrgan plenari pel seu coneixement i a partir d’aquí doncs totes les recomanacions són els òrgans de direcció, els òrgans de govern els que han de decidir ampliar-les i quina és la situació que es dóna a partir d’ara i quines mesures s’apliquen per procurar en el futur que propers informes de control financer que poguessin venir tinguin un volum d’incidències més baix i procurar millorar la gestió en definitiva. No tinc res més a dir.”

Reus, 10 de desembre de 2012

El secretari general

Jaume Renyer Alimbau