Va estudiar Dret a Lleida i va treballar com a a jurista i funcionari de la cúria de l’Arxidiocesi de Tarragona. El 1214, després d'una greu malaltia, va ingressar al monestir de Santes Creus que era del Cister, monestir del qual va ser elegit primer abat.

Va assistir a la reunió parlamentària de Barcelona de 1228 (que va projectar la conquesta de Mallorca) i va tenir ocasió de parlar amb el rei Jaume I.
El 1223 va ser designat bisbe de Vic. El 1238 va prendre part de la campanya per a la conquesta de València. Va ser un dels que va jurar els pactes de capitulació.

En els seus darrers anys, es va retirar a la vida contemplativa i de meditació a la seva cel·la de Sant Creus.

Ja en vida, se li van atribuir alguns fets d’aparença sobrenatural. Bernat Calbó va va morir el 1243 a Vic, i va ser enterrat a la seva catedral. El poble va començar a venerar-lo com a sant i l’Església el va canonitzar a principis del segle XVIII.

L’església prioral de Reus guarda una relíquia el Sant (la tíbia de la cama dreta) en un reliquiari i la ciutat li dedica diversos altars i l’homenatja a carrers i una plaça. Cal remarcar que la popular campana dels gegants que data del 1739 porta el nom de Sant Bernat Calbó.

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisicing elit, sed do eiusmod tempor incididunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquip ex ea commodo consequat.

L’advocat, arxiver, escriptor, historiador i traductor Antoni de Bofarull i Brocà, nascut al capdamunt del carrer de Monterols (no al palau del carrer de Llovera) el 3 de novembre de 1821, va morir a Barcelona el 12 de febrer de 1892, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, lloc on treballava i on havia patit –tres dies abans– un atac de feridura que l’obligà a romandre-hi i del qual no es recuperà.

Tot i que potser no sigui tan conegut pels reusencs actuals com el seu germà Andreu (1810-1882), també historiador i arxiver, Antoni (els seus amics li deien Anton) fou un dels personatges claus de la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX.

El 1839, Antoni de Bofarull es traslladà a Barcelona per a estudiar la carrera de Dret, tot treballant alhora en una casa de comerç. Molt aviat compaginà la seva vida laboral i universitària, força agitada, amb la direcció de la revista satírica El Hongo i amb la publicació de poemes, signats amb el pseudònim “Lo Coblejador de Montcada”. Fou també redactor i cronista teatral dels diaris El Fomento (1845) i El Sol (1849), així com col·laborador del Diario de Barcelona i d’altres periòdics i revistes. El 1846, el seu oncle Pròsper li facilità una feina estable a l’arxiu reial, que –com ja hem vist– esdevindria vitalícia. Fou un veritable apologista de la llengua i de la cultura catalanes i participà de manera decisiva en la restauració i el manteniment dels Jocs Florals de Barcelona (sempre va lamentar no haver estat nomenat Mestre en Gai Saber). També va ser soci de mèrit del Centre de Lectura de Reus i membre –de número o corresponent– de diverses acadèmies nacionals, estatals i estrangeres, entre les quals la de Bones Lletres i la de la Història. Treballador infatigable, redactà un gran nombre de textos, assaigs, discursos i monografies, tant de caràcter històric i biogràfic com literari (poesia, teatre i novel·la), tot publicant en vida més d’un centenar de títols, entre articles i llibres, una part considerable dels quals van ser reimpresos o reeditats després de la seva mort.

Edità la primera antologia poètica renaixencista, Los trobadors nous (1858), i –en castellà– una Gramática de la lengua catalana (amb Adolf Blanch, 1867, reeditada posteriorment) i les grans cròniques medievals catalanes. És autor de la primera novel·la del segle XIX en català, La orfaneta de Menargues o Catalunya agonisant (1862, amb múltiples edicions posteriors), i d’un molt interessant volum de memòries i de costumisme local, Costums que’s perden y recorts que fugen (Reus de 1820 a 1840) (1880, reeditat el 1982). Destacaré, a més, el primerenc recull Hazañas y recuerdos de los catalanes (1846, amb reedicions de 1956 i 2000) i els nou volums de la Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-1878, igualment reeditada a posteriori), que completà amb una Historia crítica de la Guerra de la Independencia en Cataluña (1886-1887) i amb una Historia de la Guerra Civil de los Siete Años (editada pòstumament, el anys 1999 i 2000, per l’AER). L’any 1996, l’AER publicà un recull de la seva producció poètica, a cura de Xavier Vall, i, el 2006, Pragma reedità la seva novel·la La mancha del siglo, que había signat amb el pseudònim “Fr. Anastasio Timora” (la primera edició és de 1850).

El seu retrat figura a la Galeria de Fills Il·lustres de Reus i, des del 1979, porta el seu nom un carrer de la ciutat, perpendicular al passeig de Prim (per damunt de l’antic Velòdrom).

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 20 de maig de 1922 – Sant Cugat del Vallès, 27 d’abril de 1972), poeta, lingüista, traductor, crític i professor universitari. Germà gran del també poeta Joan Ferraté (1924-2003) que mantingué la forma prenormativa del cognom familiar.

En plena guerra civil, l’any 1938, quan el jove Biel encara estudiava el batxillerat, el seu pare fou nomenat pel govern de la República cònsol espanyol a Bordeus, ciutat a la qual es desplaçà la família. El retorn a Reus no fou fàcil i, a causa dels problemes econòmics derivats del negoci familiar de vins, el pare de Gabriel Ferraté es va suïcidar el 1951, una greu decisió que anys després imitaria ell mateix, poques setmanes abans de complir els cinquanta anys. Són molt apreciades les seves traduccions i, sobretot, la seva obra poètica, iniciada el 1960 amb Da nuces pueris i recollida finalment, el 1968, en el volum Les dones i els dies (sovint reeditat), però no són tan coneguts els seus treballs filològics, gramaticals i àdhuc matemàtics, molts dels quals s’han recopilat en llibres pòstums. Ens va deixar també unes quantes obres pictòriques, realitzades mentre estiuejava al mas del Picarany (d’Almoster) i que ara s'han exposat al Museu d’Art i Història de Reus. Va viure a la casa número 13 del raval de Santa Anna, a la façana de la qual es pot veure una placa de marbre commemorativa col·locada per l’Ajuntament, que va decidir també d’incloure el seu retrat a la galeria de fills il·lustres de la ciutat.

El metge i pediatra Alexandre Frias i Roig va néixer a Reus, a la casa número 19 de l’actual raval de Martí i Folguera, el 20 d’agost de 1878. Orfe de la mare –Maria Roig– des dels set anys i del pare –Isidor Frias– des dels dotze, Alexandre va haver d’estudiar i de treballar alhora. L’any 1890 entrà com a aprenent a la farmàcia de Josep Llovera, situada al començament del carrer de Jesús, i també a la impremta de Pere de Bofarull, on es publicava el Diario de Reus. El 1893 obtingué el grau de Batxiller, a Reus, i el 1894 s’establí a Barcelona, on treballà com a pràctic a la farmàcia de Francesc Sardà. El 1895 inicià els estudis de Magisteri i de Medicina a Barcelona, que compaginaria amb el treball portat a terme a farmàcies obertes a Cornellà, a Sant Joan Despí, a Sant Boi i a la Colònia Güell. Com a membre del grup “La Xeringa”, va participar en nombroses activitats estudiantils i literàries i demostrà a bastament els seus dots humorístics i com a dibuixant. El 1902 es llicencià en Medicina i Cirurgia i s’establí a l’Ametlla de Mar, vila en la qual guanyà per oposició, el 1906, la plaça de metge titular, feina que compaginà amb la d’inspector mèdic municipal. El 1905 s’havia casat, a Cornellà, amb Eudalda Torreblanca i Serra, amb qui va tenir dos fills, Maria (1907-1920) i Alexandre (1911-1937), malauradament morts en plena joventut. El 1909, Frias tornà a Reus, on fou nomenat subdirector facultatiu de l’Ambulància, obrí una consulta particular per a l’atenció de les malaltites de la dona i dels infants, enllestí els estudis de Magisteri i començà a publicar articles i opuscles i a dictar conferències sobre investigació mèdica. El 1911 li fou concedida la medalla d’argent de la Creu Roja i el 1912 fou nomenat ajudant interí de la Secció de Ciències de l’Institut General i Tècnic de Reus i va obrir un centre clínic de bacterioteràpia i d’anàlisi microscòpica dedicat a la vacunació antiràbica. El 1913, un cop superades amb nota les assignatures del doctorat de Medicina, portà a terme un “viatge d’orientació sanitària” per diversos hospitals i centres especialitzats de França, Alemanya, Bèlgica i Suïssa, on visità la “Gota de Llet” de Ginebra, que li serviria de referència. En tornar a Reus, realitzà una extraordinària tasca en diferents àmbits medicosanitaris i participà activament en campanyes de tractament de malalties infeccioses.

Contra la mortalitat infantil
Especialment preocupat per l’elevada taxa de mortalitat infantil i per les deficiències de salut dels nens i les nenes menors de cinc anys a les nostres contrades, i a partir de les experiències observades al seu viatge per Europa, el Dr. Frias impulsà una intensa campanya de divulgació dels principis de la puericultura i de l’higienisme entre les mares i els pares que acabaven de tenir un fill. El 1914 publicà l’opuscle “Consejos a las madres para criar bien a sus hijos”, que es donava de franc al Registre Civil a totes les noves mares, i impartí a Reus diverses conferències i cursos orientatius. El 1915 obtingué la plaça de metge de Beneficència. L’octubre de 1916 presentà a l’Ajuntament una raonada sol·licitud en què feia referència a la campanya que havia iniciat contra la mortalitat infantil, tot recordant que dos anys abans ja s’havia ofert a atendre gratuïtament els infants malalts de l’Hospital de Sant Joan i posant en evidència que les causes de l’elevat nombre de defuncions infantils eren “degudes principalment a la misèria i a la ignorància de les mares”, per la qual cosa proposava que “per a obtenir un èxit veritable en aquesta tasca és absolutament indispensable formular un pla de campanya que haurà de desenvolupar-se per etapes i de manera gradual, en tractar-se d’una tasca enorme i no comptar en l’actualitat amb mitjans per a realitzar-la”. L’1 de desembre de 1916 quedà constituïda l’Associació Reusenca de la Caritat i se n’aprovà el primer reglament. Això va permetre ajudar moltes dones embarassades i comportà diverses accions encaminades a obtenir unes pràctiques pediàtriques i higièniques adients. L’any 1918 presentà a Madrid la tesi doctoral “El Kala-Azar infantil en Reus y su comarca”, que va merèixer la màxima qualificació i que tractava sobre la leishmaniosi, una malaltia que aleshores no es diagnosticava correctament i que Frias ajudà eficaçment a erradicar. Al 1917 es va acordar oficialment per part de l’Ajuntament de Reus de construir la “Gota de Llet” de la ciutat. El 1919 finalment es va fer la inauguració de la institució i es formalitzà que esdevindria el primer centre de puericultura integral de l’Estat, amb el nom d’Institut de Puericultura de Reus, que s’instal·là –amb la generosa col·laboració del mecenes Evarist Fàbregas– a la seu del carrer Ample que encara conserva la façana original.

“Puericultura”, primera revista pediàtrica
L’any 1921, Frias fundà la “Vidriola de l’Infant”, entitat de caràcter benèfic, i “Puericultura”, la primera revista pediàtrica estatal (es publicà fins al 1936), així com el Laboratori Municipal. A partir del 1924, implantà la Inspecció Mèdica Escolar i l’Eduació Física a les escoles de Reus i, el 1927, publicà per primera vegada l’utilíssim opuscle Lo que deben saber las madres, que va distribuir gratuïtament entre les noves mares i que assolí diverses edicions abans i després de la guerra Civil. L’Institut de Puericultura organitzà també colònies infantils, en col·laboració amb el Servei Municipal d’Inspecció Mèdica Escolar. La tasca portada a terme va contribuir molt eficaçment a la reducció de la taxa de mortalitat infantil a la ciutat, extraordinària si es compara amb la de la resta de l’Estat. L’any 1930, la taxa espanyola de mortalitat infantil era de 123 per mil, mentre al Baix Camp era només de 58 per mil, és a dir, de menys de la meitat. El 1940, la “Gota de Llet” es va poder reobrir a la seu del carrer Ample, encara sota la direcció del Dr. Frias, qui va continuar escrivint articles i llibres i dictant conferències instructives, que eren difoses per ràdio. Paral·lelament, impulsà la creació d’un Departament de Pediatria a l’Hospital de Sant Joan de Reus, del qual esdevindria director l’any 1945. Fou distingit amb l’Orde Civil de Sanitat el 1950 i, vuit anys després, la revista reusenca “Urbs” organitzà un “Homenatge Nacional” al Dr. Frias, amb motiu del seu vuitantè aniversari, tot editant un volum monogràfic en què col·laboraren diverses personalitats mèdiques, culturals i polítiques locals i estatals. El 1958 també li va ser concedida la Medalla al Mèrit Municipal. El Dr. Frias esdevingué fins a la seva mort, produïda el 26 de febrer de 1963, l’ànima de l’Institut de Puericultura que des del 1969 porta afegit el seu nom. L’Ajuntament de Reus va fer col·locar el seu retrat a la Galeria de Fills Il·lustres i li dedicà un carrer de la ciutat, mentre que el de l’Ametlla de Mar batejà amb el nom de “Doctor Frias” la Biblioteca Municipal.

Josep Llovera i Bofill (Reus, 1846-1896), pintor i doctor en Farmàcia. D’entrada, el jove Llovera va seguir l’ofici de farmacèutic del seu pare, originari de Rialp (Pallars Sobirà), però ben aviat –i de manera paral·lela als seus estudis i a l’exercici professional– va començar demostrar el seu talent artístic, amb una extensa i variada producció de pintures, gravats i dibuixos (alguns dels quals es van publicar a diverses revistes de Barcelona i Madrid). Va ser amic de reusencs tan destacats com Eduard Toda i Marià Fortuny, de qui fou sempre un gran admirador. El 1867, exposà els seus primers treballs a la botiga de la vídua Sanromà i poc després, el 1870, una obra seva fou premiada a Montpeller. Després de diversos viatges i estades a Barcelona, Madrid i París, s’establí el 1887 a la ciutat comtal, on va fer diverses exposicions que el van donar a conèixer definitivament com a pintor de mèrit. El 1880 fou nomenat soci honorari de la Reial Acadèmia d’Aquarel·listes de Brusssel·les. El 1895 oferí a Reus el gran retrat del general Prim que presideix encara el saló municipal de sessions. El 1958, l’Ajuntament li tributà un gran homenatge pòstum i edità un catàleg de les seves obres. El seu retrat figura a la galeria de fills il·lustres de la ciutat i també hi ha una placa commemorativa a la façana de la seva casa natal, la número 2 del carrer de Jesús.

El metge, polític i escriptor Pere Mata i Fontanet va néixer a Reus el 13 de juliol de 1811, a la casa número 22 del carrer de la Concepció. Gran orador, també destacà per la seva ploma. Contribuí a fundar El Propagador de la Libertad (1835), fou redactor d’El Vapor (1836-1837) i edità La Joven España (1837-1838).

El 1837, arran del fracàs de la sublevació del 4 de maig, s’exilià a França, on va viure primer a Marsella i després a Montpeller. Detingut i empresonat el 1838, s’exilià per segon cop a França, ara durant dos anys, període en què va residir a París, on va sobreviure fent de traductor. Un cop retornat a Catalunya, va reprendre les activitats polítiques, tot exercint els càrrecs d’alcalde major de Reus (1841) i de tercer alcalde de Barcelona (1842).

El 1843 anà a la capital de l’Estat, on va treballar com a oficial primer del ministeri de la Governació i com a director d’Estudis del ministeri de Foment, càrrec que aprofità per a redactar un pla d’ensenyament de les ciències mèdiques (el “Plan Mata”) que reformà i modernitzà els estudis de la Medicina, la Cirurgia i la Farmàcia. Tot seguit, fou catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia i degà i rector de la Universitat de Madrid, ocupacions que compaginà amb les seves aficions periodístiques i literàries. El 1868, quan era redactor en cap d’El Universal, va prendre part activa en la revolució Gloriosa, essent elegit diputat i membre de la Comissió Constitucional de les Corts. Durant el breu regnat d’Amadeu I fou governador civil de Madrid, senador i ministre del Tribunal de Comptes. A part de les seves múltiples i variades obres mèdiques (com els seus famosos tractats i manuals universitaris sobre toxicologia i sobre medicina legal, una disciplina que –ensems amb la psiquiatria– va introduir a l’Estat) i científiques (de vegades polèmiques, com els seus discursos contra l’homeopatia i contra l’hipocratisme, o sobre qüestions tan diverses com la mnemotècnia), Mata va escriure també novel·les (com El poeta y el banquero, de 1842; amb traducció catalana publicada el 1986) i llibres de poesia (com Gloria y Martirio, de 1851, dedicat al seu malaguanyat company de La Joven España, Pere Soriguera, o Fotografías íntimas, de 1875). Va morir a Madrid el 27 de maig de 1877. El seu retrat és present a la Galeria de Fills Il·lustres de Reus (s’hi incorporà el 1915, quan era a la seu del Centre de Lectura) i el seu nom figura a la denominació oficial d’un passeig de la ciutat (des de 1882) i a la d’un conegut sanatori mental (des de 1910). També té un carrer dedicat a la capital de l’Estat (on hi ha la seu de l’Hospital Provincial). Avui, el mateix dia en què fa exactament dos cents anys de l’efemèride, es descobreix una placa commemorativa al lloc en què va néixer.

[Resum biogràfic elaborat per Jaume Massó Carballido. Institut Municipal de Museus de Reus.]

Joan Prim i Prats va néixer a Reus el 6 de desembre de 1814, fill de Pau Prim, capità del Regiment del Príncep, i de Teresa Prats. Tot i que no hi ha documents que ho corroborin, segons la tradició va néixer en una casa avui desapareguda de la plaça del Mercadal. Una placa recorda aquest fet en una columna de l’edifici actual, un edifici que, curiosament, acull un equipament cultural dedicat a l’altre gran fill il·lustre de Reus: Antoni Gaudí.

Prim va ser un personatge cabdal en la història de Catalunya i d’Espanya, un personatge complex i carismàtic. El seu caràcter abrandat, el seu prestigi com a militar i la seva gran projecció política, juntament amb les circumstàncies tràgiques de la seva mort, l’han convertit en un personatge envoltat per l’aureola del mite que continua tenint un fort ascendent sobre la seva ciutat, una ciutat que en ocasions destacades de la història ha fet gala del seu mateix esperit de lideratge i que ha sabut també, des del punt de vista de la investigació historiogràfica, fer destacades aportacions a la valoració del paper del general en la història contemporània.

Dades cronològiques

Joan Prim i Prats va néixer el 6 de desembre de 1814 a Reus. La família paterna procedia de Verdú (Urgell).

El 1834, Prim ingressà a l’exèrcit. El 7 d’agost va entrar en combat per primer cop, contra els carlins.

Obtingué el càrrec de tinent el 2 d’agost de 1835.

El 1838, Prim va ascendir a capità “en comissió”.

El 1839, Prim fou nomenat coronel i va rebre dues creus “de San Fernando” de primera classe.

El 1840 acabà la primera guerra carlina. Prim es va afegir al grup dels liberals progressistes.

El 1841 fou elegit diputat a Corts per Tarragona.

El 1842, Prim va protestar pel tracte rebut el 20 de novembre a les Corts i se’n va anar a París.

El 30 de maig de 1843, Prim i Lorenzo Milans Bosch encapçalaren un aixecament en Reus contra el regent. El general Zurbano bombardejà la vila de Reus, la qual rebria d’Isabel II el títol de “Ciudad Esforzada”.

A mitjan agost de 1843, va esclatar a Barcelona una revolta, anomenada “la Jamància”, que fou reprimida per Prim, designat governador militar pel govern central. Isabel II fou proclamada “major d’edat”, tot i tenir només tretze anys. Prim va ser nomenat general de divisió i va rebre els títols de vescomte del Bruc i de comte de Reus, a més a més de la creu “laureada de San Fernando”.

El 1847 Prim va tornar a Espanya, després d’un temps d’exili, i fou enviat a Puerto Rico en qualitat de capità general.

El 1848 va esclatar a la colònia francesa de l’illa Martinica una revolta d’esclaus, que demanaven l’abolició immediata de l’esclavatge. El 2 de juliol es van rebel·lar els esclaus de Saint Croix i, per a reprimir-los, Prim va enviar soldats espanyols a l’illa veïna, uns soldats que van actuar amb gran brutalitat.

El 1851, Prim fou elegit diputat per Vic, però de seguida (el 31 de maig) es van disoldre les Corts i foren convocades noves eleccions. El 27 de novembre, Prim va llegir un memorable discurs a les Corts, en defensa dels interessos catalans.

El 1853, Prim s’exilià a França, però tornà poc després. Fou nomenat observador a la guerra de Crimea, com a cap d’una comissió militar espanyola. Desembarcà en Constantinoble i presencià l’atac de l’illa de Totorkan.

El 1854, Prim viatjà a França, però de seguida retornà al front turc. A les eleccions del 8 de novembre, Prim fou elegit novament diputat, però va tenir una escassa participació a les Corts.

El 1855, Prim fou nomenat capità general de Catalunya.

El 1856 assolí el grau de tinent general. El mateix any es va casar amb Francisca Agüero y González, una jove i rica hereva mexicana.

La nit de l’11 al 12 de gener de 1857, Prim fou arrestat sota l’acusació d’instigar les insurreccions produïdes a Barcelona, València i Saragossa contra el govern del general Narváez.

El 1858, Prim deixà temporalment el Partit Progressista per entrar en un nou partit, l’anomenada Unió Liberal. El mateix any, va néixer el seu primer fill, Joan Prim i Agüero. 

Al 22 d’octubre de 1859, el govern de O’Donnell va declarar la guerra al Marroc, en què Prim participà de manera molt destacada. El 26 d’abril de 1860, després d’haver-se signat la Pau de Tetuan, Prim tornà a la Península. Per mèrits de guerra, fou nomenat marquès de Los Castillejos, un títol amb grandesa d’Espanya.

El setembre de 1860, Prim va tornar a Catalunya entrant per la frontera francesa.

El 1861, els governs de França i de la Gran Bretanya van decidir d’enviar un exèrcit a Mèxic, amb l’objectiu d’acabar amb el govern de Benito Juárez. L’octubre del mateix any, a la Convenció de Londres, el govern espanyol es va unir als europeus aliats. Prim fou designat comandant de la missió militar espanyola.

Prim arribà a Veracruz el gener del 1862. Aquell mateix any va néixer la seva filla, Isabel Prim i Agüero. Pel febrer, se signà l’anomenada “Convención de la Soledad”, que reconeixia la sobirania mexicana sobre la totalitat del territori federal i permetia l’establiment de les tropes aliades a Orizaba. El 15 d’abril, el delegat francès acusà Prim de voler coronar-se emperador de Mèxic. Prim decidí de tornar amb les seves tropes a territori espanyol; les tropes britàniques també es retiraren. L’aventura francesa a Mèxic acabà amb l’afusellament de l’efímer emperador Maximilà, a Querétaro, el 19 de juny de 1867.

El 1866 arribà al poder el general Narváez. Aquell any i els dos següents van ser d’una gran activitat conspirativa de Prim, qui impulsà i participà en diversos alçaments militars contra el govern.

L’abril de 1868 va morir el general Narváez. El 12 de setembre, Prim sortí de Londres en el vaixell de vapor Buenaventura, disfressat de criat dels senyors Bark. El 17 de setembre, Prim va formar part d’un pronunciament militar i polític que comportà, el mes d’octubre, el triomf de la “Revolució Gloriosa” i el destronament i l’exili de la reina. Prim fou nomenat capità general dels exèrcits i ministre de Defensa del govern provisional.

El gener de 1869, els progressistes –aliats amb els demòcrates– van aconseguir 160 Diputats, per 65 de la Unió Liberal, 60 dels republicans i 30 dels carlistes. Pel juny, Prim fou nomenat president del Consell de Ministres.

El 26 de novembre de 1870, a instàncies de Prim, Amadeu de Saboia fou elegit per les Corts espanyoles rei constitucional. El 27 de desembre de 1870, mentre Amadeu embarcava cap a Espanya, Prim fou objecte d’un atentat a Madrid, al carrer del Turco, instigat pels seus enemics polítics. El 30 de desembre, el general Prim, als 56 anys, moria a causa de les ferides rebudes.

El 1871, el nou rei Amadeu I concedí al general, a títol pòstum, el ducat de Prim.

Joan Sol i Ortega (Reus, 2-12-1849 – Barcelona, 20-8-1913), advocat i política. Després d’exercir com a advocat i com a secretari de l’Ajuntament de Reus, el 1874 es traslladà a Barcelona, on fou president de l’Acadèmia de Jurisprudència (1876) i de l’Ateneu Barcelonès (1878) i on entrà de ple al món de la política. Inicialment fou republicà progressista i ocupà diversos càrrecs dins del partit, a més de ser regidor al consistori barceloní i diputat a les Corts espanyoles (entre 1885 i 1893). El 1895 fundà el Partido Republicano Nacional, amb el qual fou novament regidor i diputat. Fracassà en les eleccions de 1901 i 1903, però el 1908 fou designat (per Romanones) senador per Guadalajara i, entre 1908 i 1910, tornà a ser diputat de la mà dels lerrouxistes. També havia portat el seu nom el carrer de l’Hospital, perquè hi havia nascut, concretament en la casa número 10, a la façana de la qual hi ha una gran placa commemorativa, feta a Madrid per l’artista Miguel Cruz. Hi podem veure el bust-retrat del polític, per damunt d’una bandera sostinguda per una figura femenina que sembla representar Espanya, a més d’un altre relleu amb la figura d’Hèrcules. La inscripció, entre altres coses, explica que Sol i Ortega fou “jurisconsulto notable, orador eminente [i] político honrado” i que “fue rico y murió pobre”.

Eduard Toda i Güell –cònsol, escriptor, egiptòleg, historiador i gestor i defensor del patrimoni cultural, històric i artístic– va néixer a Reus, a cal Cardenyes (l’antiga casa número 1 del carrer de Jesús, on avui hi ha cal Navàs), el 9 de gener de 1855.

Fill natural, reconegut judicialment, d’un exalcalde de Reus d’origen riudomenc, el jove Eduard va ser criat i educat per la mare i per l’oncle matern, el conegut periodista i polític reusenc Josep Güell i Mercader. Tot i que dos anys i mig més jove, Toda va ser company d’estudis primaris i secundaris d’Antoni Gaudí i Josep Ribera, amb qui va col·laborar en la realització de la revista juvenil manuscrita El Arlequín (1867-1868) i en la redacció d’un innocent però agosarat projecte de restauració de Poblet (1870). Precisament sobre aquest monestir va redactar, composar tipogràficament i editar el seu primer llibre: Poblet: descripion històrica (sic, 1870), quan només tenia quinze anys i ja posseïa el títol de “Bachiller en Artes”.

Carrera consular

Estudiant exemplar, féu la carrera de Dret a Madrid. Gràcies a la seva facilitat pels idiomes, inicià ben aviat una ràpida i brillant carrera consular, que el portà a conèixer in situ llocs tan exòtics com la Xina o Egipte, a més de diverses i importants ciutats portuàries i comercials europees (com Hèlsinki, l’Havre, París, Londres i Hamburg).

La seva curiosiat i les seves excel·lents aptituds el van portar a interessar-se, entre altres temes, per la vida i la cultura xineses, i per l’arqueologia egípcia (va excavar la tomba intacta de Sennedjem i és considerat el primer egiptòleg català i espanyol) i per la pervivència de la llengua catalana a l’Alguer, tot publicant llibres tan destacats com La vida en el celeste imperio (1887), A través del Egipto (1889) i L’Alguer. Un poble català d’Itàlia (1888). 
Entre d’altres, i a més de la Xina i Egipte, ja esmentats, i de diversos indrets del Pròxim Orient, Toda va poder visitar països com la Índia, Siam (actual Tailàndia), Anam (actual Vietnam), Cambodja, Corea, Japó i les Filipines. Com a expert en temes relacionats amb la seva funció pública (fronteres, aranzels, contraban, convenis comercials amb altres països, etc.), redactà un manual de Derecho consular de España (1889), va portar a terme diverses missions consulars especials, participà activament en la consecució de diversos tractats o convenis internacionals de comerç (amb Alemanya, Portugal, Itàlia, Àustria, etc.) i actuà com a secretari en els acords de pau signats amb els Estats Units arran de la guerra de Cuba.

Quan deixà l’exercici consular (l’any 1901), Toda s’establí com a home de negocis a Londres, com a representant de la important naviliera basca Sota & Aznar. L’èxit dels seus afers econòmics (especialment afavorits per la Primera Guerra Mundial, atesa la neutralitat d’Espanya) va facilitar que es pogués retirar quan encara era relativament jove. En tornar a Catalunya, l’any 1919, Toda es va establir a l’antic monestir d’Escornalbou, que havia comprat dotze anys abans i que havia fet reconstruir com si fos un castell.

A Escornalbou, on va aplegar una importantíssima biblioteca personal i un gran nombre d’antiguitats i obres d’art, va rebre i acollir diverses personalitats civils i religioses (com el rei Alfons XIII i el cardenal Vidal i Barraquer) i molts artistes, intel·lectuals i estudiosos. Fou elegit vicepresident (i després president) de la Comissió provincial de Monuments, president de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, membre de la Junta de Museus de Barcelona i de la del Centre de Lectura de Reus, membre de número (i també president) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Real Academia de la Historia, de Madrid, a més de ser professor de l’Escola de Bibliotecàries de la Generalitat i president dels Jocs Florals de Barcelona (de 1927). Va rebre diferents medalles i condecoracions concedides pels governs de la Xina, de Cambodja, de Siam, de Portugal, d’Espanya, de Dinamarca i de França.

Publicà un gran nombre de llibres i articles sobre història, literatura, bibliografia, etnografia i arqueologia. La seva qualitat de mecenes quedà a bastament demostrada en les donacions de llibres i d’objectes valuosos al Centre de Lectura, a diferents museus de Vilanova (amb una destacable col·lecció d’objectes egipcis), Madrid i Reus, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Arxiu Municipal de Barcelona (al qual cedí els documents originals de Domènec Badia, Alí Bei), al monestir de Montserrat, etc. L’any 1930 va ser nomenat president del Patronat per a la restauració de Poblet, que endegà de manera activíssima.

El 1935 fou nomenat president, també, del Patronat del Taller-Escola de Pintura i Escultura de Tarragona, gestionada per la Generalitat. Pel juliol de 1936, el conseller Ventura Gassol el nomenà delegat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà i poc després fou designat comissari de Poblet, lloc on aplegà nombrosos i importants fons artístics i documentals.

El gener de 1939, en produir-se l’ocupació del monestir per les tropes franquistes, lliurà els fons salvaguardats als representants del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional. Tot i que inicialment fou apartat del càrrec, en reorganitzar-se el Patronat de Poblet, ben aviat fou rehabilitat i nomenat altre cop president. Va morir al mateix monestir, ja novament ocupat per monjos, el 26 d’abril de 1941.

Fill il·lustre

L’Ajuntament de Reus li va dedicar un carrer de la ciutat i va disposar que el seu retrat figurés a la galeria de fills il·lustres. També un centre d’ensenyament reusenc porta –des de fa trenta-dos anys– el seu nom. El gener de 2005, arran del 150è aniversari del naixement, i en presència de diversos familiars d’Eduard Toda, es va descobrir una placa commemorativa de bronze (obra d’Artur Aldomà) a la façana de cal Navàs, al carrer de Jesús. Des d’aleshores s’han portat a terme diversos actes, conferències i exposicions commemoratius de l’efemèride –tant a Reus com a Escornalbou, Montblanc i Barcelona– i s’han publicat diversos llibres i articles sobre aquest personatge i la seva obra.

Nota: Peu de foto: El vicecònsol Toda, circa 1883. Fot. M. Martínez, IMMR 13865.